Més sobre la prova de les profecies que demostren la divinitat de Jesús

A més dels pronòstics dels profetes antics, el mateix Jesús va fer profecies que s'han complert. La profecia més interessant de Crist és la de la seva resurrecció, anunciada per ell mateix com a prova de la seva divinitat. Sabem per la fe que Crist és Déu. Però, a més, el miracle de la resurrecció, que té el segell de Déu, enganyaria a tothom si Crist no fos Déu. Per tant, Crist és Déu.

Jaume Balmes assenyala sobre Jesús: "Abans de morir pronostica la destrucció de Jerusalem, i ho fa amb unes paraules que són un presagi que es produirà una terrible catàstrofe; i, en efecte, al cap d'alguns anys fou destruïda Jerusalem, i sabem pels historiadors profans que durant el setge i la caiguda de la ciutat van passar coses tan horribles, que en llegir-les causen espant. Anuncià Jesucrist als seus deixebles els treballs, els turments i la mort que haurien de sofrir pel seu nom, i, com és sabut, els apòstols van anar pel món confirmant amb llurs sofriments i amb el vessament de llur sang la fe del diví mestre. Va predir també que la seva Església s'estendria admirablement, i mai no sucumbiria, malgrat totes les escomeses de l'infern; i així ha passat, i ho estem veient amb els nostres propis ulls".

En definitiva, no falten proves de què Jesús era també Déu i, per tant, que la doctrina que va venir a ensenyar i a viure en la seva pròpia carn, és veritat, perquè sent el mateix Déu qui la portava, no podia enganyar-se i enganyar-nos.

Argument a favor de la divinitat de la religió cristiana

Jesús va canviar la faç del món. Des de la seva vinguda, una bona part de les persones de la terra han acollit la seva paraula. El planeta ha canviat. La pobresa i la humilitat de Jesús han estat una riquesa extrema per les nacions de la terra. La solidaritat en virtut de les paraules de Jesús, s'ha multiplicat al llarg dels segles. D'on sortia la força de Teresa de Calcuta, Joaquima de Vedruna, Ignasi de Loyola o Agustí d'Hipona? No eren les armes i el poder, era l'estil de vida senzill animat i vivificat per la força de Crist.

"Mai no s'ha dit, ni es podrà dir, que Jesucrist i els seus apòstols fossin conquistadors, i ningú no ha pogut negar que els preceptes i consells de la religió cristiana estan en pugna amb les nostres passions, que les contrarien a cada moment, exigint-nos sovint sacrificis força dolorosos" (Jaume Balmes).

A més, la religió cristiana no només l'han acollit persones d'una condició sinó que l'han abraçat gent en circumstàncies molt diverses: pobres i rics, infants i vells, savis i ignorants, ateus i agnòstics... i no a partir d'un poder inicial influent sinó a partir d'un líder mort a la creu i d'uns apòstols senzills. No és un gran miracle aquest avenç de la religió catòlica malgrat tanta precarietat? No és una cosa divina que uns quants predicadors pobres i pràcticament ignorants canviessin la faç de la terra i es multipliquessin?

Pensar en tot plegat ens ajuda a comprendre eficaçment la força de Crist en l'Església i, per tant, la seva divinitat.

Altra prova de la divinitat de Jesús: el compliment de les profecies

Les profecies són una altra prova de què Jesús era clarament un enviat de Déu. Per què? Perquè es compleixen. I si bé l'home es capaç de preveure quin temps farà demà, aproximadament, les profecies eren imprevisibles, totalment imprevisibles, perquè havien de passar generacions fins arribar a terme, però es complien. Precisament per ser imprevisibles humanament, es veu que només Déu sabia el que passaria. I a més a més, eren transmeses per gent fiable, profetes com Isaïes, etc.

Per tant, les profecies ja venien de Déu respecte a la vinguda, vida, sofriment i mort de Jesús. Així, com diu Jaume Balmes, "de vegades llegint les profecies tenim la sensació que estem llegint historiadors. El temps en el qual va venir al món, el lloc de la seva naixença, la persecució d'Herodes, la fugida a Egipte, la manera de viure, la seva conducta, la predicació, els miracles, els sofriments, la mort, la propagació de la seva doctrina, la fundació i duració de la seva Església, tot es troba pronosticat des de molts segles abans i amb una precisió que sorprèn".

Per tant, els pronòstics sobre Jesús que es van complir, són una prova més de la divinitat de Jesús i ens ajuden a entendre el pla de Déu en la història.

Més sobre la divina missió de Jesús

Només un enviat de Déu és capaç de fer miracles. Sovint Jesús en feia: ressuscitar morts, guarir sords, calmar sobtadament una tempesta, teure esperits malignes... I precisament per això, encara que alguns l'acusessin d'obrar per virtut del dimoni, pel que feia, es veia clar que era de signe contrari, que provenia de Déu perquè només si ve de Déu es dedicarà a foragitar esperits malignes.

Algú, però, pot dir que les explicacions dels miracles són una mentida. De fet, sabem els miracles de Jesús de la mateixa manera que sabem que en tal lloc hi va haver una guerra i que en ella tal general va aconseguir una victòria. Ho sabem perquè tot prové del testimoni de gent que mereixen ser creguts, de gent de confiança i de diferents fonts. "Això és el que passa amb els miracles de Jesucrist; perquè encara que considerem dignes de fe els homes que ens diuen el que ells han vist i que ho manifesten davant dels enemics del nom de Jesús, els quals sens dubte els haurien desmentit si s'haguessin atrevit a mentir; homes que estaven tan convençuts del que deien, que van morir amb la corona del martiri per a mantenir llurs manifestacions. Pot donar-se una prova més evident que un home creu el que diu, si sofreix una mort ignominiosa per a sostenir el que ha dit?" (Jaume Balmes).

En resum, els miracles de Jesús són proves fefaents de què la missió duta a terme era divina. La prova més gran és que qui ens ho explica és digne de fiar perquè fins i tot va morir per validar el que havia dit. A més, sabem per la paraula de Déu, del tot infalible en ella mateixa, que Crist és Déu, el qual fonamenta la certesa absoluta i infalible en la divinitat de Jesucrist.

Divina missió de Jesucrist

Jesucrist és enviat de Déu i veritable Déu. Malgrat tot, altres s'han presentat d'aquesta manera i no han estat més que uns impostors. En el cas de Jesús, però, es troba quelcom d'extraordinari. Tant, que fins i tot els "enemics de la religió cristiana reconeixen que la moral de Jesucrist és la més pura" (Jaume Balmes).

Comenta el pensador catòlic Balmes:

"Quan algun home pretén enganyar els altres, procura afalagar llurs passions i capricis, dissumulant i excusant llurs mancaments, i cerca la protecció dels poderosos, i generalment no oblida la seva pròpia fama; però Jesucrist tot el contrari: blasma el vici, combat les passions i predica una moral severa. Cerca amb preferència els pobres, els desvalguts, estima molt particularment els infants, i és tan desinteressat, que no té ni una pedra on reclinar la testa. Són aquests senyals d'ésser un impostor? Si ho hagués estat, no hauria, si més no, evitat els turments i la mort?"

En definitiva, Jesús va fer i dir coses tan impressionants que no podia ser un impostor. Per això, fins i tot Rousseau va dir: "Si la vida i la mort de Sòcrates són d'un savi, la vida i la mort de Jesucrist no poden ser sinó d'un Déu".

Veritat de la vinguda de Jesucrist

L'existència de Jesús "ens consta d'una manera tan certa com la de molts altres personatges cèlebres de l'antiguitat, filòsofs, oradors, poetes, polítics, guerrers i d'altres activitats. Si sabem que han existit Homer, Alexandre, Ciceró, Cèsar, etc., és perquè llurs contemporanis ens diuen que van existir, i han anat dient el mateix els homes de les altres generacions fins arribar a la nostra. El mateix ha passat respecte a Jesús" (Jaume Balmes).

La certesa de la vinguda de Jesús és històrica. Benet XVI explica que "el Jesús en qui es creu és realment també el Jesús històric, i que la figura que mostren els Evangelis és molt més realista i creïble que les moltes altres figures de Jesús que ens són exposades sempre de nou (Benet XVI, Llum del món).

Sabem que Jesús va viure a Palestina i que va morir a la creu. I aquest fet l'han reconegut els que accepten la seva divinitat i els que no, els que accepten la seva proposta i els que no. Des del temps de Jesús ençà, s'ha parlat d'aquesta persona tal com s'ha fet amb altres com Sòcrates o Cèsar. En aquest afer no hi ha lloc per al dubte.

Reparació del llinatge humà per Jesucrist

Després de la caiguda de l'home en el pecat i en la mort, la persona "s'hauria trobat en horrible situació" (Jaume Balmes). La naturalesa humana està caiguda, privada de la gràcia, que és la condició per poder rebre la salvació.

Déu, però, amb generós designi, envià el seu propi Fill Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home, i restaurà la dignitat humana oferint "els seus dolors, els seus turments i la seva mort en expiació dels pecats del món i per a la reconciliació de l'humà llinatge" (Balmes).

El pensament humà no hagués pogut imaginar un mitjà com aquest en què concretament es fes visible l'acció de Déu, primer amb la presència de Jesucrist i després amb l'acció permanent de l'Esperit Sant que no abandona i contínuament santifica i vivifica l'Església fundada per Jesucrist.