Corrupció del llinatge humà

És fàcil constatar en la persona l'estranya barreja de "noblesa i degradació, de grandesa i petitesa, de bé i de mal, que no és fàcil concebre com un ésser de tal naturalesa hagi estat obra de Déu" (Jaume Balmes). És cert, ens adonem per pròpia experiència la lluita que portem entre la virtut i el vici.

Això s'explica perquè tota persona, malgrat ser obra de Déu, porta un pecat original. Dins seu, la persona porta una fragilitat que el pot fer capaç de les pitjors atrocitats. I aquest fet ve del principi de l'espècie humana i és comú, des de llavors, a tots els mortals. Ho expressa així Jaume Balmes: "L'home va pecar, i per inescrutables designis de l'Altíssim ha restat tot el llinatge d'Adam infecte a la culpa i subjecte a la pena". Per això la persona té contradiccions, per això persones que es podrien enlairar en la virtut, veiem com s'arrastren en la misèria de la flaqueses humanes.

Així, la corrupció del llinatge humà esdevé un misteri superior a la intel·ligència humana. Hom es pot preguntar per què, però resolem perfectament l'enigma mitjançant el que la religió catòlica anomena "pecat original". De l'estat d'innocència original l'home, a causa d'un mal ús de la seva llibertat, es passa al pecat i aquest es transmet de generació en generació.

Lamentable indiferència envers la religió

És tan important saber què passa després de la mort, quin és el nostre origen i el nostre fi, que sembla que almenys tothom hauria d'esforçar-se en discernir-ho. La religió, no només té per objectiu proporcionar els mitjans per preparar-se per la la mort i l'altra vida sinó que també proporciona els mitjans per la santificació del temps present.

Déu no és un Déu de morts sinó de vius, per això, és lamentable l'absència d'interès que mostren alguns davant la religió, perquè, i si fos veritat? I si resulta que la persona en qüestió quan mor es troba en una altra vida? No li val la pena voler conèixer la veritat ja en aquesta vida? La religió ens en dóna respostes i sembla una actitud responsable el fet de voler-les conèixer per acceptar-les o no.

Per tant, qui rebutja la religió perquè s'ha informat, almenys demostra interès per una qüestió capital de la seva existència, però qui no es preocupa d'esbrinar la certesa o falsedat de la religió demostra caminar prop d'un abisme.

Jaume Balmes ens diu:

"Perquè la raó i l'experiència ens asseguren que ha de venir un dia que hem de morir; llavors, irremissiblement, hem d'experimentar per nosaltres mateixos si existeix o no una altra vida, i en el moment que haurem exhalat el darrer sospir, en què els qui es trobaran entorn del nostre llit d'agonia diran: Ja és mort, en aquell mateix instant hem d'experimentar nosaltres mateixos què hi ha de cert sobre l'altra vida".

Existència d'una religió veritable

Déu, que no té principi ni fi, és principi i fi per nosaltres. És el jutge just que té preparat per nosaltres un designi just. Per això, ja aquesta vida ha de ser una preparació per a l'altra. Per aquest motiu, Déu, per la Providència, ens ha donat els mitjans per arribar a tal fi, a aquesta preparació adequada, uns mitjans que ens els proporciona la religió.

Argumenta Jaume Balmes:

"L'home ha d'estimar Déu perquè és infinitament bo i a més a més perquè li ha donat molts de beneficis. Per això, ha de tributar-li accions de gràcies i ha d'adorar-lo, com a Senyor de cels i terra; però en tots els actes, tant interiors com exteriors, en què ret culte a Déu, ha de fer-ho d'una manera agradable a la divina Majestat, tal com escau a una criatura que ofereix el seu homenatge al Creador. Cal que hi hagi, doncs, unes regles en aquest culte, les quals no hagin estat encomanades a l'inconstant caprici dels homes; i una religió, la mateixa per tota la Humanitat, dins la qual els homes visquin segurs que, observant allò que ella prescriu, compleixin amb la voluntat de Déu i segueixin el viarany que condueix a la felicitat eterna".

Per tant, afirmar que totes les religions són iguals és fals i contrari a la Providència divina. Déu creador és provident i es cuida de les seves criatures. Per aquest motiu la Providència proporciona als homes una religió veritable per tal que tinguin un mitjà segur per estimar Déu.

Creació de la dona

Déu va donar a la dona la mateixa dignitat de l'home des del principi. Ho constata la Bíblia i s'avança en els segles. La dona, en moltes cultures i en moltes ocasions ha rebut menyspreus, com explicava Joan Pau II en una "Carta a les dones" del 1995: "per desgràcia som hereus d'una història d'enormes condicionaments que, en tots els temps i en cada lloc, han fet difícil el cami de la dona, menyspreada en la seva dignitat, oblidada en les seves prerrogatives, marginada freqüentment i fins i tot reduïda a l'esclavitud. Això l'ha impedit ser profundament ella mateixa i ha empobrit la humanitat sencera d'autèntiques riqueses espirituals".

El llinatge humà es pot estendre per la terra gràcies a la unió de l'home i la dona. Per tant, en definitiva, el projecte de Déu és ben clar: fa a l'home i a la dona iguals en dignitat, i els fa capaços d'estendre al llarg del temps la història humana, concedint-los la capacitat de la procreació per mitjà de la unió corporal. Déu, que està en l'origen de la primera parella humana, és també l'autor del matrimoni. Des de la dignitat de l'home i de la dona i del matrimoni entenem el gran pla de Déu que fa a la persona humana col·laboradora de Déu en la història.

L'ànima i la creació de l'home

Sabem que l'ànima humana és espiritual. Sabem també que per ser espiritual és simple. És a dir, no es trova composada de parts. D'això es deriva que no té el seu origen en quelcom material. Tampoc té el seu origen en quelcom espiritual finit. L'origen de l'ànima, no es troba ni en quelcom material ni en un ser espiritual finit. Ella no es quelcom forjat des de quelcom preexistent. No és com un brodat fet amb un fil previ. L'ànima té el seu origen per creació del no-res. Déu crea cada ànima. En el primer moment de la existència d'una persona humana, Déu ha creat la seva ànima.

El ser huma és un compost de cos i d'ànima espiritual i immortal. L'home és una unitat, cos i ànima. Pròpiament, no existeix ànima humana sense un cos, ni tampoc existeix cos humà sense que existeixi una ànima. En el ser humà viu, ànima i cos tenen una gran unió, una unió substancial. És també quelcom molt sabut que ja en el mateix instant de la concepció, qué és el mateix de la fecundació, existeix ja un ser humà, una naturalessa humana, una persona humana, amb tota la seva dignitat. No seria possible que aquell ser fos després una persona si al principi no ho fos, senyal clara aquesta de què en el principi ja és una persona. Això és semblant a com que no pot una planta de blat donar mangranes. Així doncs, des del primer instant de la concepció ja hi ha una vida nova veritablement i perfectament humana, una naturalessa humana, una persona humana. Des d'aquell moment hi ha, doncs, cos i ànima. No és primer el cos, ni primer l'ànima, sinó que els dos existeixen alhora, en unió substancial. La mare porta el seu fill dins seu i, encara que ella, com el pare, han estat mitjans per a què hi hagi una nova vida, ni el pare ni la mare han estat els que han donat l'ànima del nou ser, sinó Déu mateix que l'ha creat, el qual ha fet que en el primer instant de la nova vida ja hi hagués l'ànima. Això es correspon molt bé a la sorpresa i admiració que la persona humana experimenta quan es troba en què a partir d'un mateix i de l'altre conjuge troba que s'ha originat una altra persona, persona i personalitat pròpia que ells no podrien pas donar i que es troba davant d'ells. El fruit supera clarament el que l'arbre (utilitzant una metàfora) podria arribar a donar. Aquesta sorpresa metafòricament o poèticament, encara que no científicament, es pot manifestar en la diferència tan gran i admirable que un trobaria entre una massa de fang o figura i l'animació d'aquesta estàtua, convertida en ésser humà.

L'home no és el fill d'un d'aquests insectes que semblen molt pensatius i greus. Alhora un ser humà només pot procedir d'un ser humà, de manera semblant com d'un hipopòtam no neix una formiga, ni d'una formiga una ballena, sinó una ballena neix d'una ballena. Des d'aquestes premisses científiques, podem mirar amb admiració l'expressió següent de Jaume Balmes que uneix la reflexió teològica amb la poesia:

"Encara que uns homes descendeixin d'altres i, aquests, d'altres, forçosament haurem d'arribar a un home i a una dona que no han nascut d'altres, sinó que han hagut d'ésser creats per Déu. Aquest fet, que la raó ens ensenya com a necessari, ens el refereix i explica amb molta de senzillesa la Sagrada Escriptura dient-nos: que Déu, després d'haver creat el cel i la terra, faiçonà amb pols d'aquesta el cos d'Adam, creant de seguida l'ànima espiritual per tal d'unir-la al cos."

Immortalitat de l'ànima, premis i recompenses en l'altra vida

L'existència de cada persona és diferent. Uns moren abans de néixer, altres viuen molts anys, altres viuen en l'abundància, altres enmig de la misèria... El trànsit per aquesta vida és distint en cada ésser humà. Déu, però, ha revelat que no tot acaba en aquest món. L'ànima és immortal.

La immortalitat de l'ànima és demostrada per la raó des dels temps de l'antigüetat, a més de ser defensada per moltes religions des de temps molt antics. Ja fins i tot en la prehistòria hi ha monuments funeraris. L'ànima no mor quan mor el cos.

Explica Jaume Balmes:

"Veiem a cada moment que hi ha malvats que passen una vida platxeriosa; hi ha homes de bé que arrosseguen una existència plena de misèries i d'adversitats. Essent Déu just, ¿com és possible que no tingui reservat en una altra vida el premi per a la virtut i el càstig per a la maldat? ¿Podem creure que mori l'home com els irracionals, sense que hagi de donar compte a ningú de les seves accions bones o dolentes?"

Déu, per tant, que és just, té reservat un designi just.

L'ànima i la matèria

L'ànima és espiritual. Però, hi ha qui objecta que l'ànima sigui només matèria. La qual cosa és com dir que l'ànima és sang o carn o fibres o coses semblants. Però, ¿Com un troç de sang o de carn serà capaç de produir els grans fruits espirituals que veiem que origina l'ànima humana? Qui s'atrevirà a afirmar que el que han concebut els grans genis sigui reduïble a només quelcom material o al producte d'un tros de carn? Ja es veu que tal atreviment no seria altra cosa que un despropòsit i una insensatesa.

Al respecte, Balmes ens diu el següent: "Increïble sembla que hi hagi homes que diguin que l'ànima no és espiritual (...)". "Quan admirem els immortals poemes d'Homer, de Virgili i de Tasso, les planes eloqüents de Demòstenes, de Ciceró i de Bossuet; les meravelloses pintures de Miquel Àngel i de Rafael, ¿és possible suposar que en aquells caps no hi havia sinó carn, nervis, fibres, sang, humors, fluids de diverses menes, però cap esperit? ¿Com pot concebre una cosa tan inversemblant un home de sa judici?

En definitiva, mentre que el despropòsit ens porta a pensar que l'ànima és quelcom material, resulta que la sensatesa i la raó ens porten a demostrar que l'ànima és espiritual.